Segur que, com a moltes persones els haurà passat, esta va acabar en plors.
Va ser impossible, gatillaço, per molt que ho vaig intentar... no vaig poder montar el faristol!
Corria l'any 2002, jo estava en València estudiant i vaig entrar a l'escola d'una colla de dolçainers a aprendre a tocar el tabalet.
Un dia, en la part de classe conjunta, les nostres vides es van creuar. Allí estava ell, dobladet, llustrós, estilitzat, esperant-me...
Ens vam sentar junts, jo no tenia por, però ell estava tens i gelat com l'alumini.
Vam començar un ball de precalentament, amunt, avall, avall, amunt... fins que jo vaig començar a suar. El color de la meua cara anava canviant a roig, però ell no s'immutava.
Uns 10 minuts després vaig començar a pensar en veu alta:
"Va, que no et faré mal", "que no t'apretaré molt els tornillos", "si t'agradarà, només has d'obrir-te" .....
Impossible. Aleshores vaig començar a maleïr.
Quan un company em va tirar una mà, la estampa era lamentable: Jo tenia un genoll a terra, l'agarrava del "cap" i dels "peus", estava completament roig/morat i suat. I l'orgull no em permitia que aflorira la llagrimeta, a pesar de que ahí estava.
Hui en dia, encara trobe algun faristol que es resistix.
El que sí que em trobe són faristols mal plegats per part d'algun company novençà i pense...
"pobret, no voldria estar en la seua pell. Pues no li queda per rabiar".
1 comentari:
saoro: perque creus que els nous faristols de la colla son dela que no se plegen
Publica un comentari a l'entrada