El MI agut sempre donant la nota

Jo soc el Mi,
la fruita prohibida del dolçainer.
Tinc plica que a tots asusta,
i altura que és cosa fina.

Soc la primera de la llista que muda de roba:
canvie la D per la T explosiva,
i la primera que tots maleixen.
Quan em veuen arribar...
puje l'afinació de la nota que em precedix.
I quan passen per damunt de mi...
deixe malestar en el record.

Soc incapaç de posar d'acord a dolçainers.
Maldecap de directors i sonadors.

En la muixeranga és on done tot el que tinc:
La nota Si tartamuda
em dóna un pas solemne i llarg
que al tropeçar tres voltes
 caic en un aspirant a Re
per a repetir la jugada
i acabar descansant...
DOrmint
SI escau
i somiar en LA
SOLetat calderona.

Em fa vergonya tocar davant de gent

Por a fer el ridícul o vergonya??

Si toques per fer festa, toca i calla. Vergonya és robar i que et pillen.

Som molta gent que a l'hora de tocar la dolçaina o el tabalet, ens bloquegem per por al ridícul. Però, esta por al ridícul està fonamentada? Anem a analitzar-ho, com de costum:

Qué és el que no volem que passe mai quan toquem:

• que la gent es riga de nosaltres.
• fer algo fora de lloc (una nota, l'afinació, un 'plau' a destemps...)
• que a la gent no li agrade la peça que toquem, que s'avorrisca.
• que la gent pense que no sabem tocar.

Tot açò és relatiu, cada opinió és com el cul: cadascú té el seu.

Personalment, pense que la por al ridícul es perd en el moment en que deixes de pensar en les opinions de les persones cap a tu. És de veres que quan algú toca la dolçaina acapara les mirades de la gent, però açò és només fins que acabe la primera o la segon peça. A la tercera ja tornen als seus quefers.

També hi ha varies coses que es poden fer per tal d'evitar tots estos inconvenients. Per exemple:

• Si toques la percussió , els xiquets et miren bocabadats i fins i tot t'imiten, aleshores pots pensar en açò, en tocar per a ells.
• Si toques la dolçaina molts pares et miren en una mescla de admiració i enveja sana. També pots pensar en este fet.
• Si tocant la dolçaina encara no arribes al Sol agut, no faces l'animal!!
• No t'autocensures tu a l'hora de tocar. Si estas decidit, avant!

Pensa que: qui no sap tocar... no toca. I qui sap tocar... tampoc toca.

Un dels punts més violents per a mi, és quan comença un acte on es troben molts músics esperant el seu torn i et miren. Pero vint metres de ritme de percussió i fora.

Una partitura de dolçaina

Xicos que il.lusió. Després d'uns 47 minuts barallant-me he parit una partitura, tonta, però partitura és.

He posat l'estribillo, no he tingut valor ni ganes de posar la resta. Que açò costa molt!!

"Hi, hoooooo

Hi, hoooooo

m'en vaig a treballar....

cualquier quehaser

es un plaserr...."

La Llei de la Gravitació Dolçaineril

Hi ha un comportament prou repetit en la persona de tot dolçainer o educand de la dolçaina:
si sentim tocar una dolçaina és extrany el dolçainer que no s'acosta a vore qui toca.

I no, no es deu a l'element essencial en la condició humana: la curiositat. No senyor.

Hi ha una llei que establix la rel.lació quantitativa de la força d'atracció del dolçainers:

"Todo dolçainer ejerce una atracción sobre cualquier otro dolçainer que es directamente proporcional al producto de tocar i escuchar e inversamente proporcional al cuadrado de la distancia que los separa"

En una fórmula queda:

Aquesta llei té limitacions:

• Si el dolçainer receptor es troba en un bar, el temps de reacció augmenta ( G canvia de valor)
• Depenent de la gent que hi haja vegent l'acte, la trajectòria es pot convertir en infinita (Teoria del Caos)

El Gener

Qui no coneix la peça "El Gener"?

Investigant un poc, he descobert que inicialment fou escrita per a gralla.
En el nostre món, possiblement siga la més tocada després del Ramonet i la Manta al Coll (?).

Per a alguns de nosaltres és tan familiar que ens permitim la llicència de, fins i tot, tutejar-la:

 el Genaro,     el Ginés,      la del Rius,       la del Re Sol Siiiii .....

 Personalment a mi m'agrada. I, al preguntar-li a un amic:

>> Per què sempre la toquem la primera? -Em va contestar:

"Si et fixes, toca totes les notes i algunes les fa llargues. Per això, quan toquem pel carrer és la millor per a que afinem tots".

A mi em va convencer, ara ja mai preguntem per quina comencem.

Gran peça aquesta del Manel Rius, xè.

PD: no penje la partitura per que és molt fácil trobar-la per l'internet eixe. A més a més, qui no la té?

La ditxosa afinació dels aguts

Us emplace a un enllaç que parla del to.

És interessant perque parla de la diferent percepció dels sons segons la edat de qui els escolte. Amés a més, té una especie de programa per a comprovar-ho.

Resulta que jo no estic desafinat, el que passa es que el meu professor de dolçaina ha perdut reflexes.

Bé, el meu professor i bona part de tots els que em diuen:
"Puja el SI!!"
"baixa el RE!!"
"no li bufes tant al SOL!!"
"bufali més al LA!!"
"que baixes el RE!!

Collons, que si baixe més el RE pareixeré una tuba!!

Resulta que ara soc massa jove i guapo per a tocar bé.

Lo de guapo no ho dic jo, sino el meu espill tots els matins. XD

La meua primera volta

Recorde en nostalgia la meua primera volta, ja fa uns anys.

Segur que, com a moltes persones els haurà passat, esta va acabar en plors.
Va ser impossible, gatillaço, per molt que ho vaig intentar... no vaig poder montar el faristol!

Corria l'any 2002, jo estava en València estudiant i vaig entrar a l'escola d'una colla de dolçainers a aprendre a tocar el tabalet.
Un dia, en la part de classe conjunta, les nostres vides es van creuar. Allí estava ell, dobladet, llustrós, estilitzat, esperant-me...
Ens vam sentar junts, jo no tenia por, però ell estava tens i gelat com l'alumini.
Vam començar un ball de precalentament, amunt, avall, avall, amunt... fins que jo vaig començar a suar. El color de la meua cara anava canviant a roig, però ell no s'immutava.
Uns 10 minuts després vaig començar a pensar en veu alta:
     "Va, que no et faré mal", "que no t'apretaré molt els tornillos", "si t'agradarà, només has d'obrir-te" .....
Impossible. Aleshores vaig començar a maleïr.
Quan un company em va tirar una mà, la estampa era lamentable: Jo tenia un genoll a terra, l'agarrava del "cap" i dels "peus", estava completament roig/morat i suat. I l'orgull no em permitia que aflorira la llagrimeta, a pesar de que ahí estava.

Hui en dia, encara trobe algun faristol que es resistix.
El que sí que em trobe són faristols mal plegats per part d'algun company novençà i pense...

"pobret, no voldria estar en la seua pell. Pues no li queda per rabiar".

Una partitura de dolçaina

Bé, ací va el "cumpleaños feliz".
Diu el llibre Guiness del Rècords que és la cançó més cantada en llengua anglesa.

"Japi bordai tu yuuuuuu....
japi bordai tu yuuuu
te deseeeeeeamos tooooodos...
japi booooooorrdai tuuuuuu yuuuuuuu!!!"

Nota: en una nova entrada he fet una partitura del "japi bordai tu yu" més completa. Feu cliqui al següent enllaç per a anar-hi.

Els tudells

La dolçaina està formada per tres parts: canya, tudell i cos. Fins ací cap novetat.

Bé, buscant per l'internet he trobat tota classe d'articles dedicats al cos i les canyes (fabricació, materials, neteja, origen, manteniment, etc). Hi han molts i de molt variats.

En canvi, no he trobat res en rel.lació al tudell. En realitat sí que he trobat, però molt poca cosa.

Parlant en un gran coneixedor de la dolçaina, vaig traure la següent reflexió. (Espere que em perdone per posar-la ací).

"La fabricació del tudell està menyspreada per luthiers".

Hi ha un motlle estàndar que usen tots. El problema és que sobre eixe motlle trauen tota la varietat de tudells existents al mercat.

Vos posaré un exemple visual per a que s'entenga:
Imagineu que per a construïr una dolçaina en sol, agafem una en fa i l'acurtem:

 

Absurde, veritat?

Aquells que tingueu més d'un tudell comproveu, superposant-los, com el que fan és exactament això.

Possiblement la diferència siga mínima, però diferència hi ha. Si algú fera un anàlisi més profund possiblement apareixerien variacions del tudell. Tudell del 2 A, tudell del 3 B, tudell del 2 B ...

LA HISTÒRIA DE LA DOLÇAINA

Al principi, Deu crea la música

“Dios vio que la música era buena, y separó Dios la música de las tinieblas”

Al segon dia, separa l’oïda i la veu

                “Es más fácil que un camello entre por el ojo de una aguja a que un desentonado y desafinado entre en el Reino de los Músicos”

Al tercer dia l’estudi del solfeig

                “Dios creó las notas y el sonido, ya que éstos eran esenciales para música y además la nutrían de color y ritmo”

Al quart dia la melodia i l’harmonia

                “Y los puso Dios en el firmamento musical para alumbrar sobre las notas”

Al quint dia els músics

                Una volta creada l’harmonia, no havia ningú que la sofrira.

Al sisé dia la dolçaina

                “La música es algo demasiado bueno para ser cierto, mejor algo para que , a largo plazo, corrompa la música”.

Al seté dia

                “Viendo que su obra era divina, la santificó y descansó”