1. Músics d'espardenya i camins. Que alguns anomenen tradicionals.
2. Músics de carrer. El més coneguts són els de banda.
3. Músics de 'pajarita' i etiqueta. Que alguns anomenen de música culta.
1.
En sentit divulgatiu, el músic d'espardenya i camins era aquell llaurador que en els ratos lliures tocava la dolçaina.
Era aquell músic que en festes deixava el matxo lligat a un portal i traia l'instrument.
No es feia ric tocant la dolçaina, més be li reportava una ajudeta econòmica.
Hui en dia, el dolçainer encara té esta imatge per al públic en general: la imatge del 'no music' que toca un instrument (no se si m'explique be).
Hui en dia, el dolçainer encara té esta imatge per al públic en general: la imatge del 'no music' que toca un instrument (no se si m'explique be).
Desgraciadament este músic té tendència a l'extinció, malgrat que alguns ens dolga.
Eren músics en pocs coneixements de solfa i en poc repertori, no els tragues de les peces que coneixien que la liaven parda.
Músics de reductes menuts i que en una parella feia la festa per al poble.
La parella s'esta perdent i ara es toca més en xicotets grups.
Així i tot he notat un rebrotament de la parella, però respon a un motiu econòmic (la crisi que a tots apreta).
Eren músics en pocs coneixements de solfa i en poc repertori, no els tragues de les peces que coneixien que la liaven parda.
Músics de reductes menuts i que en una parella feia la festa per al poble.
La parella s'esta perdent i ara es toca més en xicotets grups.
Així i tot he notat un rebrotament de la parella, però respon a un motiu econòmic (la crisi que a tots apreta).
2.
El de carrer es aquell semi-professinal que té estudis. Els músics de banda o les colles de dolçaina actuals.
L'imatge del dolçainer quan toca en grup ja no és aquella que anomenava abans. Ja se'ls té més consideració de músic.
La linea evolutiva de la dolçaina és aquesta de músic de carrer.
Pot ser siga pel fet que les escoles de dolçaina formen part de colles i vages abocat a elles.
També he notat que la jovenalla d'avuí ha conegut només això.(Al jovent de la meua colla els conte allò de recorrer bancals de carxofes i creïlles a fer-li la festa a la fallera i em miren pensant que els prenc el pèl).
---------------
Jo sóc músic d'espardenya (i d'espardenyaes). M'he fet músic al carrer i sóc animal de parella, la defendré a mort sempre. Però pense que no li queda més que la meua generació, en sort alguna més.
3.
Els músics de pajarita son aquells que toquen, la mal anomenada, música culta.
De este tema no en tinc ni idea, així que no m'extendré molt.
Els tres tipos de músics fan això: música. Agradarà més o menys, però tots són dignificables. Per exemple: "per què no una ofrena en violins??" "O anar a per la fallera en un quinteto de corda o vent??"
Segur que algun il.luminat pensaria que eixos actes no son dignes d'eixos instruments.
O millor encara, "per què no una d'eixes simfonies del Beethoven en dolçaina?"
Igual hi ha algun il.lustrat que pense que és indigne per a la dolçaina.
He vist dolçaines en esglèsies i collons, no son violins, però tampoc ha espantat a ningú. És més, ha agradat molt a la gent que estva per allí.
Un tio que sap molt de música em va dir una vegada:
"Si la dolçaina fos alemanya estaria en les grans orquestres simfòniques".
 |
| La 5ª sinfonía |
2 comentaris:
Completament d’acord, punt per punt, no canvie ni una coma. Es nota que eres un home versat.
Sols una matisació: El tema de la parella no s’està perdent per les fluctuacions de l’econòmia .Jo, principalment, toque sol amb un tabal i és com més m’agrada i més gaudeixc. Si porte un bon tabaleter toque el que vull i com vull, no he d’estar pendent de que els altres es sàpiguen el repertori, les repeticions o de si es desmorren. Toque amb espardenya al caminal, amb sabata al carrer i em pose la pajarita si cal tocar a l’església. No he notat cap pujada de feina en aquest sentit com tampoc vaig notar cap davallada en època de bonança. Els festers no són bobos i si poden estalviar-se un gallet i destinar-ho a “cubalibres” ho fan, ara i abans.
Si topa toque amb altra dolçaina o amb els que façen falta i també m’ho passe molt bé per que ofereix altres possibilitats (com els esmorzars col•lectius, retrobar-se amb amics i familiars, treballar altre repertori...). Però no em cauen els anells per haver d’anar sol.
El que ocorre amb el tema de la parella es conseqüència de la deixadesa / comoditat / barra d’alguns dolçainers. Puc citar el cas de dos colles en concret que d’entrada ofereixen com a mínim 2 dolçaines i un tabal (després, si no cola, canvien i admeten la parella no siga que perden la feina) i utilitzen els següents arguments:
Els uns diuen que “no saben” i que així l’un tapa les errades de l’altre. Els altres, que “si saben“ per que estudien a conservatori i eixes coses, diuen que “no poden” i que és molt pesat per a una dolçaina sols (i que fan? organitzen torns per a tocar o que?). Doncs si “no saps” o “no pots” posat a estudiar i preocupat de fer-te un bon repertori amb alternatives assequibles per al teu nivell (peces curtes, sense aguts, etc), però pagar-ne dos dolçaines i que només toque una al meu poble té un nom.
Manolo, este post és massa seriós... penja’n un altre.
Jue, en un copia-pega del teu comentari tinc un altre post!!
Es veritat que és molt seriós. En tinc un quasi acabat, de fet vas ser tú l'altre dia que em donares el tema.
En un no rés l'acabe.
Publica un comentari a l'entrada