El tabal: ex o amant?

La ruptura d'una relació de parella no és una sitació fàcil de digerir.
Però sempre hi ha un "punto de no retorno", un punt on t'has de replantejar la vida. El problema és que en este món no és fàcil adonar-se quan s'ha traspassat este punt.

-- "Carinyo, hem de parlar. No se si ho has notat, però ja fa un temps... que no em toques...."
- 'Es que... vorás... m'he enamorat d'un altre... instrument'
-- Ho sabia!! Qui és? El conec???
- Sí que el coneixes. És.... és.... és... la teua millor amiga.
-- La dolçaina?? Ja sabia jo que eixa era una guarra!! No te n'adones que eixa només vol que li tapes tots els forats?? A eixa, lo que més li agrada és el Re!! Sempre està en el Reee - Sol !!! No ho veus?
    Que serà de mi ara?!?
- Jo... jo...jo...
-- Jo! jo! jo!  Eres un egoista!!

Bé, açò és un troç de la discussió que vaig tindre l'altre dia,  que va acabar en totes les meues partitures volant pel balcó. Totes eixes cartes d'amor que m'havia enviat ella, la dolçaina.

Cóm s'arriba a este extrem???
Passa en les millors families, el problema és que no te n'adones fins que és massa tard.

Un dia veus a una colla tocant i la percu ja no et crida tant la atenció.

Quan ixes a tocar no penses en quedar amb ell.

Quan algun músic et parla del seu instrument tú ni l'escoltes, només desitges que acabe de parlar per a dir alguna cosa de la dolçaina: Pues la dolçaina no té el Do, està en el conservatori, ja hi ha bandes que l'han integrada, té doble llengüeta!!
Ja no et preocupa que la gent sàpiga que estàs tocant la dolçaina, o aprenent.

--------------------

Però amb tot i això, mai s'ha de renunciar als origens.
Una caneta a l'aire amb l'ex sempre va bé.

És més, mai serà ex... jo sempre el tindré com amant. 

De fet, este matí estavem els dos dale que te pego. A temps, a contratemps, repicant i fent tota classe de ritmes de carrer.