OBSESSIONS D'UN JOVE EDUCAND

En qualsevol inici d'un projecte d'aprenentatge
apareixen tot tipus d'actituds obsessivo-compulsives
que no pots reprimir.

Pel que tinc observat, la major obsessió de tot aquells que tractem d'aprendre a fer sonar la dolçaina no és, ni més ni menys, que el tema de les partitures.

Els símptomes més evidents són els següents:

1. A tot hora estem preguntant d'on podem traure partitures de dolçaina.
   
   
2. Trobem a internet moltes partitures però estan escrites en un altra tonalitat que no sabem trasportar.
   
   
3. Si estem en una conversa i sentim el nom d'una peça de la que no tenim la partitura solem tallar de socarrel la conversa i amb la cara desencaixada i com si ens anara la vida exclamem: “Tens la partitura?”
   
   
4. Si en una conversa es parla d'una partitura que tenim, solem alçar la veu, com si fos un trofeu únic en el món guanyat amb sang, suor i llàgrimes: “Jo la tinc!!  La vols?   La vols?   La vols?   Eh?   Eh?  La vols?”
   
   
5. Si algú et demana per una partitura que sap que tens, traem de la motxilla la (o les) carpetes on tenim totes les partitures per tal de fer vore la nostra riquesa arxivística.
   
   
6. En molts casos, moltes de les partitures de dolçaina que tenim estan repetides. Llavors perden el seu estatus de partitura per a converti-se en estampes intercanviables.
7. Possiblement, no sabem afinar “La manta al coll” o “El Gener”, pero et toquem d'una passada i amb repeticions la “Julia Vicent” o “El Gato Montés”.
   
   
8. Coneguem, per l'efecte de buscar partitures a internet, els noms de tots els instruments tradicionals de les diferents regions: gralla i sac de gemecs a Catalunya, xeremia a Mallorca, txistu Basc, dulzaina aragonesa, la gaita galega i asturiana, la ocarina...
   
   
   Segurament coneixereu molts més simptomes. Açò és només un breu recull.