Anècdotes de balcó

Caguen tot
Mirant per les xarxes socials veig a molta gent tocant la dolçaina al balcó en acompanyament del fill, el germà, el novio, la novia... Molt bonic tot a la par que idealista en el meu cas. Quina enveja doneu.

1. Resulta que vam quedar un veí i jo per a tocar el resistiré (ell saxo i jo dolçaina) passades les 20:00. Vos pose els últims 16 segons i quasi al final podeu escoltar, si pareu atenció, al meu fill dient-me:

"PARAAAAAA!!!!" 

A l'àudio no es sent molt perquè el va gravar una veïna, però al xiquet el van sentir en aquell moment.

Però la cosa no queda ahí.

2. Un parell de dies després vaig tornar a traure la dolçaina al balcó i estava tocant la Rumba del Topota quan, al xiquet, no se li ocorre altra cosa que baixar-me el pantaló del pijama. I com show must go on o com diem nosaltres: "passe el que passe mai pares de tocar" la estampa era la següent:

estava jo apartant-lo en el genoll, mirant la partitura per a no perdrem, 

els pantalons a l'altura dels turmells, amagant-me darrere d'una part del balcó on no em veien, 

fent-li senyals en la dolçaina a la meua dona que no es donava conte...

Si algú m'hagués dit que un dia tocaria la dolçaina al balcó per als meus veïns en els pantalons baixats sense haver begut cassalla, l'havera taxat de loco. Veges tu per on.

I mira que he intentat per tot i per totes fer-los músics als dos, però m'han eixit rebels. 

Fixeu-vos si no la primera fotografia que tinc del meu fill.

La meua dona em va dir:
"Pero en serio que te has traído la dolçaina al hospital??"
Ai veges - li vaig dir jo.