L'efecte Dunning-Kruger

La ciència sempre tracta, utilitzant les seues lleis científiques, d'analitzar resultats empírics i proposar resultats teòrics que es puguen adaptar a ells i explicar-los. A pesar que la cultura popular sempre disposa d'explicacions per a tot això (però com no dona diners no es publicita en revistes científiques de rigor).

Tot això vos ho conte perque hui m'han parlat de l'efecte Dunning-Kruger.

EFECTEEEEE..... DUNNING-KRUGER!!!!

(veu i posada en escena del Show del Gran Bigman amb trons i llamps)

Resulta que la viquipèdia diu ell......

"El efecto Dunning-Kruger es un sesgo cognitivo, según el cual los individuos con escasa habilidad o conocimientos sufren de un sentimiento de superioridad ilusorio, considerándose más inteligentes que otras personas más preparadas, midiendo incorrectamente su habilidad por encima de lo real. Este sesgo se explica por una incapacidad metacognitiva del sujeto para reconocer su propia ineptitud. Por el contrario, los individuos altamente cualificados tienden a subestimar su competencia relativa, asumiendo erróneamente que las tareas que son fáciles para ellos también son fáciles para otros."

I com se que no aneu a llegir-ho vos ho resumisc amb una gràfica i alguns exemples aplicats a la dolçaina.

• L'eix de les abcises (el de baix) indica el nivell musical
• L'eix de les ordenades (el plantat) indica el grau de confiança

1. El monigot que diu: "¡Soy un crack!", és exactament això: un monigot

Aquell/a que no té ni puta idea de tocar però que ho toca tot i, fins i tot, pensa que ho fa bé.

La cultura popular diu d'ells: 

"dime de que presumes i te diré de que careces"

"No és més tonto perque no s'entrena"

"Míralo, no pega una nota al puesto i el tio no para"

"La mare que el va parir, no té orelles??"

.....

Resumint: "Los individuos incompetentes tienden a sobreestimar su propia habilidad y son incapaces de reconocer la habilidad de los otros"

2. El monigot que diu: "Soy inútil, no sé hacer nada"

Ahí estem la majoría de dolçainers i dolçaineres.

Aquells que ens adonem de toooooot el que ens queda per aprendre i ens desmoralitzem prou assovint i pensem que ens hem equivocat d'afició.

Ens comencem a adonar que no ens farem rics tocant la dolçaina i que ni de conya ens podrem guanyar la vida fent sonar la trompetina esta dels collons.

Pensem que toquem pitjor del que ho fem. Pensem que estem desafinats, que no som capaços de tocar   aquesta o aquella peça perque ho farem mal, etc...

Resumint: "La gente con conocimiento real tiende a subestimar su propia competencia"

3. Aquells monigots que estan al sofa rascant-se els genitals en una cervessa a la mà

Són els gurus de la dolçaina, gent sap tocar més d'un instrument i viu de la música

Resumint: "Aquellos con mucho conocimiento adquirido de la práctica son capaces de no creerse ni mejor ni peor que los demas"

L'efecte Dunning-Kruger ens diu de forma cièntifica que és normal sentirse un inútil de la dolçaina (ampliable a qualsevol activitat de la vida), perque sempre hi haurà gilipolles sense idea que ens faran sentir-nos inferiors. Són els anomenats "llicenciats en tot" amb sentit d'autocrítica nul. I, aquells que tenim un poc de sentit d'autocrítica no som capaços de disfrutar del xicotet avanç del treball del dia a dia, ens agobiem, no assagem el suficient i ,de vegades, ens desmotivem i, fins i tot, hi ha gent que s'ho deixa.

Bé, com podeu observar l'efecte Dunning-Kruger no és res que no es sabera ja:
La ignorancia fa valents i prepotents i el coneixement fa dubtar.

Això sí, a qualsevol cosa li poses un nom estranger i dius que és un article de la University de  Cornell i pareix que siga la ostia.


"- Qué és pitjor: la ignorancia o la indiferència?
- Ni ho sé ni m'importa."