dimarts, 3 de novembre del 2020

La C que no és una C

 Jo, que sóc un poc curiós, li he preguntat a un tio que sap molt de música:

 "Per què a l'armadura a voltes es posa una C i altres 4/4? És el mateix?"

I el tipo este que sap molt de música em respon:

"Per a tu és el mateix(1)

Per a mi és quasi el mateix

I per als que saben de música no és el mateix."

Sembla que jo vaig posar cara de "necessite una explicació" (que també es podria interpretar com una cara de "a vacilar a tu puta madre") i l'home m'ho va explicar.

Si voleu saber la diferència podeu seguir llegint. Intentaré no ser molt pesat (cosa que dubte).


Allà pel mil dos cents i pico, la música i la seua escriptura van començar a complicar-se. Per tant necessitaven símbols que posar a l'inici de les partitures per a indicar certes característiques de les obres.

 

Per aquella data és pensava que el compàs perfecte (Tempus perfectum pels que sabeu llatí) era aquell que tenia tres temps per allò de la Santíssima Trinitat .

Aleshores, com es pot representar algo perfecte? -es van preguntar.

Pos amb un cercle - va contestar algun matemàtic que havia per allí

I així ho van fer. A l'inici de l'armadura posaven un cercle per a indicar que era de tres temps cada compàs. Cosa que era necessària posar per què no havien inventat encara les línies que separen compassos, com nosaltres.

 

------------------------------ Un apunt que no té res a veure que vos entra en el preu: -------------------

També per aquella època s'utilitzava la paraula llatina aequal en matemàtiques per a igualar dos coses. Imagineu-vos un llibre de mates, que de per si ja és vomitiu, que en lloc del símbol igual utilitza la paraula aequal... pa mear i no echar gota, primo.

Aleshores algú es va preguntar:

com es pot simbolitzar que dos coses són iguals?

I algun matemàtic (Robert Recorde en aquest cas) que passava per allí va dir: Pos amb dos línies paral·leles primo, no hi ha res més igual que dos línies paral·leles. 

A la següent imatge del The Whetstone of Witte és la primera vegada que s'utilitza l'igual i explica el per què. Si feu cliqui a la imatge vos porta a la pàgina de la wiki.

 ------------------------------------------ Bé, perdoneu l'apunt i seguim amb lo nostre ------------------------

 

Així que un cercle representava els compassos de tres temps. 

I aleshores... com es representa un compàs que té dos temps?

Pos en mig cercle!!

Cooooooooom?

Que no és una C!!! És mig cercle!!!

Mig cercle que representa un compàs de 2 temps. De 2 temps!! No de 4!!!


Bé fins ací el que vos volia explicar. Després ja venen combinacions que fan un poc més complexa la notació:

- Que passa si en un compàs de tres  temps, cada temps el subdividim en tres temps més??

Vamos, això ja és l'hostia en vinagre. Un tempus perfectum subdividit en tres!! 

Un tempus perfectum perfectum

Bé, com sonava mal, a esta subdivisió la van anomenar prolatio maior. Algo així com "el nomenament millor possible".

I van anomenar prolatio minor si la subdivisió era binaria.

Aleshores, resumint teníem les següents característiques de les obres:


- Compàs de 3 temps amb subdivisió ternària: Tempus perfectum prolatio maior. El que hui seria un 9/8

- Compàs de 3 temps amb subdivisió binaria: Tempus perfectum prolatio minor. Un 3/4 hui en dia

- Compàs de 2 temps amb subdivisió ternària: Tempus imperfectum prolatio maior. Un 6/8

- Compàs de 2 temps amb subdivisió binaria: Tempus imperfectum prolatio minor. Un 2/4 actual

 

Bé, la representació del prolatio es feia amb un puntet al mig del cercle si era maior i sense puntet si era minor. Vos pose la captura de pantalla:

 

Pos eixa és la història de la C. Anys després han dit que C ve de "compasillo" cosa que no és veritat.

Ara bé, jo encara no entenc la diferència entre C i 4/4. Imagine que per a aquelles persones que són estudioses de la història de la música sí que els pot sevir.


I fins ací la xapa de hui. Feu bondat!!


(1) No sigueu malpensats que no va voler dir: "per a tu, que no tens ni puta idea de música, és el mateix" o "per a tu, que eres dolçainer, és el mateix". Ho va dir en tota la bona intenció del món, referint-se a que no té importància saber-ho o no a l'hora de llegir la partitura.